Estudiar

Repasso unes pàgines que em van impactar molt quan estudiava Teoria de la Literatura. Són les “Converses amb Goethe en els darrers anys de la seva vida” de J.P. Eckermann. Senzillament delicioses. Hi desfilen tants noms, tantes idees, tanta cultura! El seu saber és immens, i no s’acaba perquè com més sap més vol saber. Estudiar t’eleva l’esperit. La ment s’asseca, sense aliment. L’ànima queda eixuta, i entra en un cicle de repetició constant.

Conec un home que es passa el dia estudiant. Parlar amb ell és tan estimulant! És una persona veritablement culta, i això vol dir que no et fa sentir mai malament per no saber ni remotament tantes coses com ell. Perquè una persona culta t’il·lustra, et fa partícep de les coses que sap. Rodegem-nos de gent així, ens anirà bé.

Hanna Arendt i la feina de l'estiu

Aquest estiu he treballat tres mesos al sector serveis. La sensació era la d'anar a la fàbrica: havies d'estar contínuament fent coses, tant se val quines. Si no hi havia feina, era igual: havíem de capicuar les coses per després descapicuar-les. Què més donava: el cas era que l'immediatament superior a tu no et veiés sense fer res. Si no, et renyava (perquè, si no, el renyaven a ell). No entraré en els motius personals pels quals no vaig fer un cop de porta. Vull analitzar, només, el funcionament d'aquella estructura.

Fa anys, quan treballava en una altra empresa, vaig tenir una cap molt llesta, diguem-li Maria, que em va parlar de la Hanna Arendt (la Maria va acabar marxant de l'empresa per un mobbing que mai es va poder demostrar). El cas és que m'explicava ella el funcionament pervers d'aquella empresa, que no és altra que la de moltes estructures empresarials. Jerarquies lamentables on la gent es mou per la por: por a que l'immediatament superior a tu, un txitxarel·lo de torn com tu, et cridi l'atenció. Total que la Maria, digueu-li temerària, m'ho comparava amb el nazisme i la teoria de la por de l'Arendt. Deia que -salvant les distàncies i sense frivolitzar- el nazisme havia estat possible pel mateix que ho era aleshores aquella empresa: per aquesta estructura jeràrquica en què un controla l'altre, l'altre a l'altre... i tothom acaba callant i obeint ordres i el monstre ja s'ha creat. 

Sabeu què vull dir? Ella m'ho explicava molt millor, però la idea és que hi ha poques persones realment perverses, però són les que mouen el fil. Però que si aquestes poden existir és perquè la resta, la gent "bona", és covarda. Compleix ordres: obre una porta que obre una porta que obre una porta... que condueix a la cambra de gas. Tu no ets cap assassí: només has obert una porta perquè era la teva feina i si no et renyaven. I la porta, que tu sàpigues -però no em facis pensar massa, gràcies- només conduïa a una altra porta...

Un drama.

De fet, ja ho deia Martin Luther King: "La nostra generació no es lamentarà tant dels crims dels perversos com de l'estremidor silenci dels bondadosos". 

La Laura

Està refredada i té una setmana de vertigen. Avui s’ha posat una faldilla negra que li està molt bé. La jaqueta verda de pell li combina perfecte. Diria que s’ha donat un toc de maquillatge, no n’estic segura. Quan entro a la sala ja té el micròfon a la mà. Faig tard. Em somriu. Corro a seure al costat de l'Ester i la Maria. 

Aquest cop ens ha convocat al 7 Portes. Diu que vol portar la literatura allà on no se l’espera, és un cas. La conferència inaugura el cicle “Clàssics de forquilla i ganivet” i ha promès un enfilall de textos relacionats amb el menjar. Tinc curiositat per saber què haurà triat.

- Cava o vi blanc? –em demana el cambrer.

Ella està presentant el cicle. Em fixo en la sala. 

- Quin lloc més preciós- li xiuxiuejo a l’Ester.

Miro la mà que es mou. S’ha posat un anell de brillants i aquella polsera tan bonica. Entra en matèria.

- Començaré amb poesia de Martí i Pol – anuncia.

La senyora de davant me la tapa una mica. Em moc. Esmenta la Bíblia. I Lilith. I Pandora, que es veu que no tenia una caixa sinó una àmfora.

A partir d’aquí, la cosa va sola. De Palau i Fabre a Homer. De la vida de Guillem de Cabestany i la llegenda del cor menjat a Quim Monzó. I el Tirant lo Blanc. I Jules Verne. I la magdalena de Proust.

Es va insuflant vida a mesura que parla. És com si degustés cada text, cada autor. Ara cita Eduardo Galeano. Em sona que li agrada molt. Que n'arriba a ser d'elegant, de sofisticada. 

- Aniré acabant –fa disposant-se a entomar Amat-Piniella i el K.L. Reich. 

S’ha posat seriosa, greu, una mica trista. Ens deixarà amb aquest cos? 

- Però per no deixar-los així, llegiré un fragment de Como agua para chocolate... 

Finalitza, ara sí, amb Vinyoli, el poeta amb què es va casar.

- Moltes gràcies per venir..., diu mentre l'aplaudim .

És ella en essència, en les seves conferències.

Us presento la Laura. La Laura Borràs. 

La teoria de l'estranyament

Recupero apunts vells per explicar-vos-la. La van plantejar els formalistes russos a la primera meitat del segle XX i era una reacció al pensament vigent fins aleshores, basat en la inspiració de l’artista i la inefabilitat de l’art. El que venien a dir els formalistes russos és que tot això eren ximpleries romanticoides: que l’art té uns mecanismes i que aquests sí es poden explicar. El truc, afirmaven, és vèncer la indiferència. És a dir: l’automatització.

Per ells, l’obra d’art, perquè ho sigui, ha de produir un efecte d’estranyament en el receptor. Vaja: que ha de sorprendre. I això, asseguraven, s’aconsegueix desactivant uns mecanismes de desautomatització.

I bé, per què us ho dic, tot això? Doncs perquè, des que me la van explicar, hi penso sovint, en aquesta teoria de l’estranyament. Serveix ben bé per la vida mateixa. Penseu-hi, de debò. Vivim com si fos el més normal del món, com si les coses les haguéssim vistes sempre. I això, em sembla, és un greu error. Hem automatitzat la mirada sobre la vida i, sovint, no ens adonem de la gran obra d'art que és. O no?  

Poesia

Aquesta setmana tenim a Barcelona Denise Desautels, una de les veus més prestigioses de la lírica quebequesa. La vaig conèixer dilluns a l'Arts Santa Mònica. Escoltant-la (magníficament traduïda i interpretada pel també poeta Toni Clapés) vaig pensar en la importància de la poesia, i en el poc cas que li fem, de vegades. I, tanmateix, hi és quasi sempre, en els moments importants.

Jo en tenia una a punt quan vaig néixer, del tiet del Brasil. Encara la conservo, i sempre que la llegeixo em fa una il·lusió molt gran (“Sandra nació / de la vida para la vida / del amor para el amor...”).

La poesia ens acompanya quan estem enamorats. Si dura, ens podem arribar a casar i tot, amb poesia (“Ja a l’altar, vaig mirar el Xavi als ulls –em va explicar un dia la L.- i li vaig dir: “Vares venir fins on jo dormia / i em vas despertar / i em vas convidar a tenir set / una gran set per a la qual / et vas fer copa on jo la pogués beure” "). 

I morim amb poesia, molts. Dels més bonics, i dels que més sovint ens agombolen en aquests moments tristos, destaquen els versos de Martí i Pol (“i poc a poc esdevindràs tan nostre / que no caldrà ni que parlem de tu / per recordar-te; a poc a poc seràs / un gest, un mot, un gust, una mirada / que flueix sense dir-lo ni pensar-lo”).

Hem de llegir més poesia. Esmorzem amb ella, cantem-hi, berenem-nos-la, plorem-hi, dutxem-nos-hi i tot. La vida, em fa l'efecte, ens anirà millor.

Toma etiqueta!

Érem en un tren a Amsterdam i discutíem per variar. A mi feia pocs dies que a la ràdio on treballava m’havien enviat a cobrir una fira de singles i no se m’havia posat bé. Ho trobava d’un compartimentar les coses que em posava malalta.

- És que és com si hi hagués una fira de gais –vaig dir llavors. Perquè suposo que n’hi ha una, és clar.

El J. em mirava atònit. 

- Doncs és el mateix, perquè és una etiqueta. I a mi no m’agraden les etiquetes!

I va ser aleshores quan me la va engaltar amb el per nosaltres ja mític:

- Ah, no? Doncs tu ets una dona, ¡toma etiqueta!

La resta d’amics reien mentre jo, mig divertida mig emprenyada, mirava d’explicar-me.

[... d’aquest moment me'n van arribar a fer un esquetx-paròdia al meu vídeo dels 30... Són cruels... ;-) ]

Avui, passats els anys, he de dir que continuo pensant el mateix. No les suporto, les etiquetes. Ens encorseten, ens limiten. Són d’un esquifit que fa riure. Tendim a explicar la realitat amb quatre noms absurds. Diem que “aquella és la carnissera, una lesbi que va així cumba” i ens quedem tan amples. Hem reduït la Clàudia –ella!- a un ofici, una condició sexual i un aspecte. I el pitjor, és clar, és que segurament no pensarem en aquesta persona més enllà dels tres tòpics. Una llàstima. 

Les coses que no diré

En aquest blog no parlaré de la por que sento, ni de la ràbia. No parlaré d’ell, ni d’ell. Ni del pare. No parlaré d’allò que no puc dir, ni d’allò altre. No parlaré del teu secret, em vas dir que pobra de mi si l’explicava. No parlaré de la primavera de 2005, ni del record ni la nostàlgia. No parlaré d’aquell dia que vam riure tant: ens el guardem per nosaltres. Tampoc parlaré de la tristesa, ni de com trobo a faltar l’àvia. Deixaré de dir moltes coses, en aquest blog.

Salvador Puig Antich

Hi vaig anar amb el J. als Verdi. La pel·li pintava bé, tothom en parlava. Ens vam asseure a les butaques i devíem discutir per variar. “Mooovierecord... nanananananananananananananà”. Suposo que vaig fer l'espectacle de sempre cantant la cançó, no ho sé. El cas és que la sala es va tornar fosca i va començar 'Salvador'.  

De sobte, vaig notar un sacseig al meu costat. Era el J. que plorava. Vaig escoltar al meu voltant i no era l’únic. Érem en un moment clau de la pel·lícula, no per previsible menys brutal. Anaven a assassinar Puig Antich i la tensió es podia percebre en l’ambient.

Va ser aleshores quan em vaig començar a atabalar. Per què no estava plorant, jo? Què em passava? Era una insensible? El J. anava accelerant el seu plor i recordo que li vaig agafar de la mà.

Vaig tornar-me a concentrar en la pel·li però de seguida se’m va desviar l’atenció. “Per què no plores?”, em deia a mi mateixa. I quan més hi pensava, més m’angoixava. “Que no et fa pena, aquest noi?”. Me’n feia, però ni una llàgrima. “Que ploris, nena!”. Res: impertèrrita.

Vaig passar-me tota la sessió així. Al final, ja ni mirava la pel·lícula, només pendent de mi i del que sentia. "Per què, per què no plores?!?".

Vaig sortir del cinema abatuda, i no pas pel drama que acabava de veure. 

De vegades, trobo, som sobiranament idiotes. 

"Bona tarda, comença La Columna"

En aquell temps totes volíem ser Júlia Otero. Li havia passat altres vegades: es veu que a l’època del 3x4 (o era La Luna?... jo era petita, encara) un munt de noies li copiaven el pentinat. S’han de tenir ben posats, per anar a lo pelo pincho.

Va saber crear un clima, la Otero. Jo l’anava a veure a TV3. Feia primer de Periodisme, què vols. Per aquells llavors em volia menjar el món i la Júlia representava l’encarnació dels meus anhels. Aquella dona era gran. Memorables les seves entrevistes. Memorable el dia que es va enfundar un burka per denunciar l’aberració talibà. Memorable ella tota.

Anys més tard, per una feina que feia, vaig anar a la seva productora. Fent broma –ara ja podia- de la meva època mitòmana, li vaig confessar la meva admiració devota d’aquells temps. “Els mites cauen quan coneixes la persona”, em va dir ella aquell dia. I tenia raó, segurament. Som desgraciadament imperfectes. Els que em coneixeu sabeu que és una cosa que no porto bé. Però, contradient la mestra, he de dir que segueixo reivindicant els mites.

Necessitem mites, per viure. Ens connecten amb el més elevat de nosaltres mateixos. Ens recorden la màgia del món. Ens transmeten art.

Les cançons del mite-Sabina, les obres del mite-Rodoreda, les pelis del mite-Sarandon, les Columnes del mite-Otero... Què seria, jo, sense els meus mites?