La
Sandra em demana que escrigui, i entre alguns temes, em proposa escriure sobre
dansa. Ja que entreveig que aquesta es pot convertir en la meva croada
particular, i que vull escriure i fer pedagogia sobre la dansa i el veure dansa
per molts anys a venir, em decanto ràpid i accepto oferiment.
Escriure
així em sembla còmode: escriure en aquest bloc és com parlar al menjador de
casa. Per tant ho faré des de la llibertat, l’aproximació improvisada i
possiblement l’error: que em perdonin els acadèmics. Per altra banda, no
pretenc fer del bloc tesi ni d’internet bíblia... que sigui el que hagi de
ser.
Ah,
la dansa... aquella estela de cometa, qui pogués plantar-hi una pedra Roseta
com hom ha fet poc amb el Churyumov-Gerasimenko... Però no: Fugissera i volàtil,
la dansa no es deixa atrapar per ningú, ni tan sols per si mateixa, i aquí està
per mi la clau del seu encant.
Sovint
escolto la frase: “la dansa m’agrada, però no l’entenc”. L’espectador habitual
de teatre, o la persona mitjanament culta, amb interès i gana per veure coses
noves i diferents, la que va a veure concerts i una exposició o dues a l’any,
com fem la majoria, es posa en el cas de la dansa – i sobretot en el cas de la
dansa contemporània – en una posició
d’inferioritat respecte el creador. Massa sovint. I això és un error. Error amb
diverses raons de ser i involuntàriament fill de molts factors, no en últim
lloc de la pèssima – per inexistent – educació escènica de l’espectador a
secundària: Anar a veure Terra Baixa un cop l’any al Nacional no és suficient.
Però el problema no s’acaba aquí, ni de lluny.
“Entendre
dansa” és un oxímoron interessant. Ja que entendre, des de la raó, implica
treure l’entrellat d’alguna cosa, definir, poder explicar quelcom. I això la
dansa no ho permet, i repeteixo, no s’ho permet ni a si mateixa. Anem per
parts.
La
Dansa és una art abstracta, sobretot des del moment en què a principi del segle
XX s’autonomitza de la pseudo-narració dels grans ballets clàssics i comença a
anar a la recerca d’un significat nou. Fins llavors, l’abstracció de les formes
del cos en moviment s’havia pogut permetre el luxe d’envitricollar-se fins a
extrems inimaginables; s’havia pogut permetre ser – versionant Valéry – forma i
prou: aspiració a figura harmònica, elevada, suspesa per damunt de la bruta
humanitat (L’època del Llac dels Cignes és la dels tsars, cal no oblidar-ho). I
es podia permetre aquesta superficialitat gràcies a l’excusa de la narració
d’un conte de fades i gràcies a un estricte guió de cèl·lules tancades, un codi
conegut per tothom que permetia al públic seguir i ubicar allò que veia:
variació, pas a dos, pas a quatre, coda. I així anar fent, sobre aquesta base,
fantasia, bogeria i 42.000 pirouettes que feien (i fan) les delícies de les
masses.
Però
què passa durant els albors de la dansa moderna? L’excusa narrativa és
rebutjada, així com el cos ‘artificial’ de la tècnica clàssica i enlloc
d’aquest, s’emprèn la recerca d’un significat més ‘honest’, de ‘veritat’,
produït per un cos ‘real’ o ‘natural’. En un article que vaig escriure fa poc
pel Mercat de les Flors, ho introduïa així:
Molts
coreògrafs han fet d’aquest significar un problema, corrents senceres han
volgut ballar o fins i tot no-ballar per descobrir la veritat del cos; o
justament han maldat per eliminar les traces del seu significar, mostrant un
cos com a cos i prou: matèria, pes, carn. Així, per exemple, una de les idees
fundacionals de la dansa moderna va ser la voluntat d’anar a la recerca del cos
’natural’. La dansa com el fruit del flux d’energia que parteix del plexe
solar, en paraules d’Isadora Duncan, per crear formes d’expressió noves,
honestes i certes – i si se’n va sortir o no ja és tot un altre tema. Dècades
més tard, la corrent de la non-danse francesa seguia buscant la manera de caçar
el no-significat de la dansa, intentant tallar les ales al voletejar de
possibilitats que emanaven les formes més enllà de si mateixes; volent mostrar
només l’essència, el nucli ocult, silenciós, suposadament veritable i massa
sovint estàtic del moviment del cos, valgui la paradoxa.
Si
sóc molt franc, jo sóc del parer que aquesta recerca ha provat ser en molts
casos una gran hipocresia, almenys, pel que fa a la qüestió del significar, i
amb això torno a la recerca d’ innocents culpables en el fet que la dansa
vulgui ser entesa sense èxit per tants espectadors: Els mateixos creadors han
fet creure durant anys a la gent que hi havia alguna cosa per entendre.
El
moviment dansat real, l’únic, és el que cadascú fa quan balla a la dutxa de
casa seva. Ho diré així: L’experiència del moviment és un luxe que només el
ballarí experimenta (i ballarins ho som tots). Com més es domina tècnicament el
moviment, més elaborada és aquesta experiència: La caiguda i la recuperació, la
consciència interior i el domini tècnic dels músculs i les articulacions per
generar frases de moviment, ritmes, jugar amb qualitats, cossos aliens,
l’espai, etc... són vivències envejables. Això és moviment real, però només és
real per qui l’experimenta, no ho és de la mateixa manera per qui el veu. I
aquesta ‘realitat’ no es pot compartir. L’espectador veu tota una altra cosa,
en veu el fruit. Si el creador no entén aquest principi bàsic de la realitat
escènica, i pretén compartir NOMÉS la ‘realitat’ de l’experiència del moviment,
ens trobarem ràpidament davant un espectacle, un de tants, on al cap de 10
minuts la vista es cansa i ja podríem marxar tots cap a casa.
Més
encara perquè en la majoria d’aquests espectacles es cau en una bagatel·la
poètica, que també ha aguantat cent anys, d’amagar la manca de profunditat
poètica sota una nova excusa narrativa. Allà on a finals del XIX teníem el
Trencanous, ara ens trobem sovint amb contes de fades en què la dansa
suposadament t’ha de connectar amb les veritats més profundes de la vida. I
repeteixo: pel ballarí és molt possible que ho faci, i les teories i
experiències del fer BIOdansa, per exemple, o la dansateràpia, treballen de
forma molt honesta i seriosa i efectiva en aquesta direcció.
Però
anar a veure un espectacle de dansa és diferent. Si un vol mostrar l’existència,
el buit de la societat postmoderna, o la veritat de la vida, la dansa pot ser
certament un bon mitjà per aproximar-s’hi, però no es pot vendre gat per
llebre. Pina Bausch no va tenir èxit perquè sí, sinó perquè a part d’un món
interior profund i un ull determinat sobre la vida, era molt bona coreògrafa,
en el sentit més purament escènic: dominava el ritme, donava a l’espectador un
fil o diversos, constel·lacions, àncores, agafadors.
És
a dir, jo crec molt sincerament que a través de la dansa es pot mostrar de
forma plàstica... de tot i més, literalment. Però s’ha de tenir present la
noció del mostrar, del que es veu des de fora per poder gestionar, prendre
decisions i col·locar a l’escenari el que s’experimenta des de dins. I més
encara: Un cop dominat l’ull coreogràfic, extern, sobre el que un fa, un ha de
ser honest i modest, entenent que com a art abstracta que és la dansa
significarà per cada espectador quelcom diferent. La dansa com a etern
laberint, com a xarxa sense nucli, rizoma, embolic, nit. La dansa com a
nocturna nit suggerent i plena de cuques de llum, que es mouen molt però no
il·luminen res del tot... no il·luminen a ningú del tot: ni tan sols al propi
creador.
No
hi ha, per tant, res a entendre de forma clara, i en aquest sentit aplaudeixo i
celebro aquells creadors que han apostat per la forma pura, per la recerca en
la tècnica i la física. Creadors que desperten poètiques a cops d’efectes
físics i visuals, desplaçant els límits del possible a través de codis
coreogràfics cada cop més extrems, sense excuses dramàtiques o
pseudo-narratives: William Forsythe com a cap de cartell. O bé aquells que han
entès l’equació i han sumat a la tècnica la construcció d’un món poètic propi i
tancat, on el moviment i la vivència física dels ballarins en ballar connecta
amb la seva humanitat, i on tot està al servei de la TRANSMISSIÓ d’una idea o
emoció a través d’aquesta combinació d’humanitat i tècnica: des de Kýlian a
Akhram Khan i tiro perquè em toca, molts creadors conviden a l’espectador a
entrar... No ballen a la dutxa, no ballen cap endins a l’espera d’una epifania
espontània en l’espectador, sinó que fan del joc escènic, també, creació. Saber
fer això, i ser coherent, a més de la tècnica i el moure’s, et pot fer Bell, i
Vàlid.
Perquè
ho sento, però no tot s’hi val. En el món d’avui, sembla que produir qualsevol
cosa ja ho converteix en art. El malentès efecte Duchamp, i a partir d’aquí
tota la resta, fins a la cultura pop, Warhol i la marabunta de l’avui... és una
tradició que ens ha empès a aquesta sorollosa i saturada postmodernitat, i he
de reconèixer que tinc sentimientos
encontrados. Tot POT ser art: la cuina, els mobles, el disseny, la moda, la
plàstica, el vídeo, l’amalgama... i ho POT ser a tot arreu: el teatre, la
plaça, la claveguera, el vagó... Cert, i interessantíssim. Però s’equivoca qui
creu que el fet que s’hagin difuminat els límits del possible impliqui que tot
sigui art com l’or al món de Mides. No. Més que produir alguna cosa, cal veure
si som capaços de produir una visió sobre les coses, incloses les coses que ens
envolten. I saber-ho compartir, que d’això es tracta.
Amb
això introdueixo una última reflexió. Roberto Fratini, ment brillant i gran
mestre en gai saber, d’aquells d’abans de l’asfalt, escrivia fa poc un article
sobre el Festival Salmon de nous creadors del Mercat de Flors. (Per qui vulgui
més i millor, recomano MOLT el Bloc del mercat i sobretot tot allò que porti el
nom Fratini a la solapa, per intel·lectualment empinat que sembli). Feta la
promo, deia que Fratini parla en un moment donat de la tossuda auto-referència
de la dansa. Diu:
Mientras
otros enclaves expresivos siguen honrando la consigna general de todo arte, que
es repensar el mundo, no deja de ser triste constatar con qué complacencia una
proporción extraordinariamente elevada de la danza reciente solo habla de danza. Como si el
mundo no existiera, o como si una parte del sector cultivara la ilusión de que
la comprensión del mundo es totalmente impensable de no haber previamente
gastado todo el potencial poético del lenguaje en definir al lenguaje mismo. La
única esperanza de que la danza siga representando en todas sus formas,
variantes, aperturas y rupturas, el medio de quienes danzan, es recordar que el
mundo – formas, variantes, aperturas y rupturas – es el medio a su vez de la
danza. Y que la danza se debe al mundo antes que a sí misma.
No
em vull posicionar en contra del meta-discurs per se, ja he celebrat aquells
que han fet de la forma el seu pou poètic pur, però... necessitem també de
dansa que estigui vinculada, en el seu present permanent i efímer, al present
que viu amb ella, i alto: no clamo necessàriament per una dansa explícitament
política... no per favor. Simplement crec que justament pel fet de moure’s
lluny d’exactituds i tautologies, la dansa pot comentar o mostrar el món que
ens envolta amb inesgotable novetat. Pot arribar allà on la raó s’encalla, pot
mostrar-se crua, bruta, i brutalment caòtica en termes significatius, i pot ser
vàlvula de sortida de frustracions individuals i col·lectives. En el món
cristal·lí i resumit dels tweets i posts i likes i instameets, per
exemple, el caos verborrèic del múltiple significar de la dansa es pot
convertir, paradoxalment, en un lloc ideal de contemplació, un parèntesis de
reflexió i hipnosi, on no hi ha resposta clara, on no hi ha titular: quin
plaer! Quina novetat! Quin descans: no haver de respondre quan en sortir et
demanen: “Què t’ha semblat?”, o poder respondre amb una sensació d’intimitat,
d’història pròpia, d’haver estat mogut, commogut i prou, amb termes abstractes
i tan aproximats com la naturalesa del medi que acabes de presenciar.
Això
és el que la dansa permet, quan s’hi posa. Quan no s’hi posa... només confon, i
un se sent estúpid perquè s’avorreix. Però que ningú passi pena: hi ha de tot a
la vinya del senyor, i potser el fracàs no és tant de l’espectador que no ha
sabut veure, sinó de qui no ha sabut transmetre – o de qui, en el fons, no té
res a dir. We have to keep trying.
Va
prou. Sandra, gràcies.
Jordi Ribot Thunnissen
