En aquell temps totes volíem ser Júlia Otero. Li havia
passat altres vegades: es veu que a l’època del 3x4 (o era La Luna?... jo era
petita, encara) un munt de noies li copiaven el pentinat. S’han de tenir ben
posats, per anar a lo pelo pincho.
Va saber crear un clima, la Otero. Jo l’anava a veure a TV3.
Feia primer de Periodisme, què vols. Per aquells llavors em volia menjar el
món i la Júlia representava l’encarnació dels meus anhels. Aquella dona era
gran. Memorables les seves entrevistes. Memorable el dia que es va enfundar un
burka per denunciar l’aberració talibà. Memorable ella tota.
Anys més tard, per una feina que feia, vaig anar a la seva
productora. Fent broma –ara ja podia- de la meva època mitòmana, li vaig
confessar la meva admiració devota d’aquells temps. “Els mites cauen quan coneixes
la persona”, em va dir ella aquell dia. I tenia raó, segurament. Som
desgraciadament imperfectes. Els que em coneixeu sabeu que és una cosa que no
porto bé. Però, contradient la mestra, he de dir que segueixo reivindicant els
mites.
Necessitem mites, per viure. Ens connecten amb el més elevat
de nosaltres mateixos. Ens recorden la màgia del món. Ens transmeten art.
Les cançons del mite-Sabina, les obres del mite-Rodoreda,
les pelis del mite-Sarandon, les Columnes del mite-Otero... Què seria, jo, sense
els meus mites?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada