Toma etiqueta!

Érem en un tren a Amsterdam i discutíem per variar. A mi feia pocs dies que a la ràdio on treballava m’havien enviat a cobrir una fira de singles i no se m’havia posat bé. Ho trobava d’un compartimentar les coses que em posava malalta.

- És que és com si hi hagués una fira de gais –vaig dir llavors. Perquè suposo que n’hi ha una, és clar.

El J. em mirava atònit. 

- Doncs és el mateix, perquè és una etiqueta. I a mi no m’agraden les etiquetes!

I va ser aleshores quan me la va engaltar amb el per nosaltres ja mític:

- Ah, no? Doncs tu ets una dona, ¡toma etiqueta!

La resta d’amics reien mentre jo, mig divertida mig emprenyada, mirava d’explicar-me.

[... d’aquest moment me'n van arribar a fer un esquetx-paròdia al meu vídeo dels 30... Són cruels... ;-) ]

Avui, passats els anys, he de dir que continuo pensant el mateix. No les suporto, les etiquetes. Ens encorseten, ens limiten. Són d’un esquifit que fa riure. Tendim a explicar la realitat amb quatre noms absurds. Diem que “aquella és la carnissera, una lesbi que va així cumba” i ens quedem tan amples. Hem reduït la Clàudia –ella!- a un ofici, una condició sexual i un aspecte. I el pitjor, és clar, és que segurament no pensarem en aquesta persona més enllà dels tres tòpics. Una llàstima.