Recupero apunts vells per explicar-vos-la. La van plantejar
els formalistes russos a la primera meitat del segle XX i era una reacció al
pensament vigent fins aleshores, basat en la inspiració de l’artista i la inefabilitat
de l’art. El que venien a dir els formalistes russos és que tot això eren
ximpleries romanticoides: que l’art té uns mecanismes i que aquests sí es poden
explicar. El truc, afirmaven, és vèncer la indiferència. És a dir: l’automatització.
Per ells, l’obra d’art, perquè ho sigui, ha de produir un
efecte d’estranyament en el receptor. Vaja: que ha de sorprendre. I això, asseguraven,
s’aconsegueix desactivant uns mecanismes de desautomatització.
I bé, per què us ho dic, tot això? Doncs perquè, des que me
la van explicar, hi penso sovint, en aquesta teoria de l’estranyament. Serveix
ben bé per la vida mateixa. Penseu-hi, de debò. Vivim com si fos el més normal del món,
com si les coses les haguéssim vistes sempre. I això, em sembla, és un greu error. Hem automatitzat la mirada sobre la vida i, sovint, no ens adonem de la gran obra d'art que és. O no?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada