Poesia

Aquesta setmana tenim a Barcelona Denise Desautels, una de les veus més prestigioses de la lírica quebequesa. La vaig conèixer dilluns a l'Arts Santa Mònica. Escoltant-la (magníficament traduïda i interpretada pel també poeta Toni Clapés) vaig pensar en la importància de la poesia, i en el poc cas que li fem, de vegades. I, tanmateix, hi és quasi sempre, en els moments importants.

Jo en tenia una a punt quan vaig néixer, del tiet del Brasil. Encara la conservo, i sempre que la llegeixo em fa una il·lusió molt gran (“Sandra nació / de la vida para la vida / del amor para el amor...”).

La poesia ens acompanya quan estem enamorats. Si dura, ens podem arribar a casar i tot, amb poesia (“Ja a l’altar, vaig mirar el Xavi als ulls –em va explicar un dia la L.- i li vaig dir: “Vares venir fins on jo dormia / i em vas despertar / i em vas convidar a tenir set / una gran set per a la qual / et vas fer copa on jo la pogués beure” "). 

I morim amb poesia, molts. Dels més bonics, i dels que més sovint ens agombolen en aquests moments tristos, destaquen els versos de Martí i Pol (“i poc a poc esdevindràs tan nostre / que no caldrà ni que parlem de tu / per recordar-te; a poc a poc seràs / un gest, un mot, un gust, una mirada / que flueix sense dir-lo ni pensar-lo”).

Hem de llegir més poesia. Esmorzem amb ella, cantem-hi, berenem-nos-la, plorem-hi, dutxem-nos-hi i tot. La vida, em fa l'efecte, ens anirà millor.