Hi vaig anar amb el J. als Verdi. La pel·li pintava bé,
tothom en parlava. Ens vam asseure a les butaques i devíem discutir per variar.
“Mooovierecord... nanananananananananananananà”. Suposo que vaig fer l'espectacle de
sempre cantant la cançó, no ho sé. El cas és que la sala es va tornar fosca i
va començar 'Salvador'.
De sobte, vaig notar un sacseig al meu costat. Era el J. que
plorava. Vaig escoltar al meu voltant i no era l’únic. Érem en un moment clau
de la pel·lícula, no per previsible menys brutal. Anaven a assassinar Puig
Antich i la tensió es podia percebre en l’ambient.
Va ser aleshores quan em vaig començar a atabalar. Per què
no estava plorant, jo? Què em passava? Era una insensible? El J. anava
accelerant el seu plor i recordo que li vaig agafar de la mà.
Vaig tornar-me a concentrar en la pel·li però de seguida se’m
va desviar l’atenció. “Per què no plores?”, em deia a mi mateixa. I quan més hi
pensava, més m’angoixava. “Que no et fa pena, aquest noi?”. Me’n feia, però ni
una llàgrima. “Que ploris, nena!”. Res: impertèrrita.

Apaa! S'ha esborrat el meu magnífic comentari. Bé, tornem-hi. Com deia... que suposo que l'actor no et transmetia el que hauria de transmetre't: tristor, pena... digue-li com vulguis. A mi m'ha passat amb alguna pel·lícula. No t'hi capfiquis gaire, no som perfectes, som persones, i no totes som iguals. Vet aquí perquè el món seria molt avorrit si tots fóssim perfectes i iguals, no creus?
ResponEliminaMaricarmen, et faré cas! :) Un petonàs!!!
ResponElimina