Salvador Puig Antich

Hi vaig anar amb el J. als Verdi. La pel·li pintava bé, tothom en parlava. Ens vam asseure a les butaques i devíem discutir per variar. “Mooovierecord... nanananananananananananananà”. Suposo que vaig fer l'espectacle de sempre cantant la cançó, no ho sé. El cas és que la sala es va tornar fosca i va començar 'Salvador'.  

De sobte, vaig notar un sacseig al meu costat. Era el J. que plorava. Vaig escoltar al meu voltant i no era l’únic. Érem en un moment clau de la pel·lícula, no per previsible menys brutal. Anaven a assassinar Puig Antich i la tensió es podia percebre en l’ambient.

Va ser aleshores quan em vaig començar a atabalar. Per què no estava plorant, jo? Què em passava? Era una insensible? El J. anava accelerant el seu plor i recordo que li vaig agafar de la mà.

Vaig tornar-me a concentrar en la pel·li però de seguida se’m va desviar l’atenció. “Per què no plores?”, em deia a mi mateixa. I quan més hi pensava, més m’angoixava. “Que no et fa pena, aquest noi?”. Me’n feia, però ni una llàgrima. “Que ploris, nena!”. Res: impertèrrita.

Vaig passar-me tota la sessió així. Al final, ja ni mirava la pel·lícula, només pendent de mi i del que sentia. "Per què, per què no plores?!?".

Vaig sortir del cinema abatuda, i no pas pel drama que acabava de veure. 

De vegades, trobo, som sobiranament idiotes.